Incompreses i sovint menyspreades en el seu moment, les bandes psicodélico-progressives barcelonines de principis dels setanta varen tenir una existència efímera. Víctimes tant de l’hostilitat de l’entorn com de l’inexperiència dels seus components, varen deixar rera seu poc més que una producció discogràfica minsa i algunes mencions en les cròniques de l’època. Envoltades per una àurea de misteri, formacions com Música Dispersa, Om o Màquina! resulten a dia d’avui, un interessant enigma històric. Una epopeia pendent, en la major part dels casos, de ser explicada com déu mana.

Pan y Regaliz probablement sigui un cas paradigmàtic dintre d’aquesta escena. Una enigmàtica formació que va deixar com a testimoni de la seva existència un increïble Lp i un grapat de singles que, a dia d’avui, resulten cabdals per copsar les radicals propostes d’aquells joves músics barcelonins.

L’història del grup cal remuntar-la als Mussols, grup folk muntat a Gràcia al voltant del 1968 i liderat per un inquiet jove nascut a Palma De Mallorca: Guillem Paris. Contaminats com altres grups de la ciutat per la música de Hendrix, Cream, etc., van evolucionar cap a esquemes mes rockers i elèctrics, tant és així al 1969, els Mussols s’havien transformat ja en Agua De Regaliz, nom extret de les novel·les de Richmal Crompton (la famosa serie de Guillermo El Travieso) i que es referia a la beguda que el·laborava el protagonista de les històries -amb qui en Paris (també anomenat Guillem) s’identificaba-.

En aquells moments, a la formació de Guillem Paris (veu, flauta), Alfons Bou (guitarra, veu), Artur Domingo (baix, veu) s’hi afegeix, provinent d’uns primitius Màquina!, un andalús nascut a Cadis però resident a Barcelona: Santiago Garcia, més conegut com a Jackie. És aquesta formació la que gravaria als barcelonins Estudis Gema un primer single, Waiting In The Munster’s Garden / When You Are So Bringdown, fruit del seu contracte amb el recent nascut segell Diabolo, una nova plataforma creada per donar a conèixer el nou talent provinent de la ciutat comptal, i que es nodria tant de bandes locals (Música Dispersa, Vértice, Màquina!) com de talents provinents de la capital andalusa (Smash, Nuevos Tiempos, Green Piano, Gualberto).

Convertits en habituals de l’escena barcelonina mes avantguardista i “progressiva”, com es va començar anomenar aleshores a tots aquests grups, la banda va fer acte de presència en alguns dels events mes significatius d’aquell any 1970: si el 7 de Maig compartien cartell amb Màquina!, Vértice y Génesis (res que veure amb Peter Gabriel i els seus) a L’Aliança Del Poble Nou, el 16 i 18 d’Octubre obrien junt amb Màquina! el Primer Festival Permanent De Música Progressiva organitzat per el promotor i empresari Oriol Regàs, membre destacat de la “gauche divine” i fundador del mític Bocaccio.

Aquell mateix any, però, el grup es va haver d’enfrontar a més d’un problema i contratemps; per una banda la marxa de Jackie per culpa del servei militar obligatori (un problema recurrent en les formacions catalanes de l’época), per un altre, les fortes divergències amb Àngel Fàbregas, propietari de Diabolo, que van culminar amb la marxa del grup i que els va comportar, a més, la pèrdua del nom, que havia estat registrat pel propi Fàbregas.

Rebatejats inicialment com a Pan, el públic els segueix coneixent com “els Regaliz”, així que finalment la banda adopta el nom Pan y Regaliz, i signen contracte amb la recent inagurada Dimensión, subsidiària de la ubiqua indepedent Ekipo, capitanejada per l’incombustible Artur Mas (res a veure amb l’actual politic de profidèntic somriure), que està donant a conèixer bandes com els alemanys establerts a Espanya Evolution o els madrilenys Cerebrum. Amb Màquina! fora de combat, amb varis dels seus membres absents per culpa del servei militar, Pan y Regaliz es converteixen en el buc insignia del rock progressiu “made in Barcelona”, paper que interpretarien a la maravella en el macro-concert que va tenir lloc a Granollers els dies 22 i 23 de Maig de 1971 i on compartirien cartell amb bandes similars com Fusioon, Evolution, Tapiman, i els anglesos Family i Tucky Buzzard. Un concert on es sentiren per primer cop les peces que conformaven el long-play que la banda acabava de grabar i que veuria la llum poques setmanes després. Recuperant els temes del seu primer single i afegint-hi un grapat de títols nous, l’àlbum era una efectiva col·lecció de temes dominats per l’omnipresent flauta de Paris i que oscil·laven entre la distorsió psicodèlica i una foscor espectral, d’un caire gairebé gòtic: a la salvatge revisió de Waiting In A Monsters Garden i el dinamisme de temes com Dead Of Love o One More Day s’hi contraposaven els ambients misteriosos i exòtics de Thinking In Mary i sobretot la hipnòtica i opressiva “Today Is Raining”, tot un viatge per el costat mes obscur de la ment i que exemplifica el so únic aconseguit per el quartet de Barcelona.

Un cop tornat Jackie de la mili, Pedro Van Eeckhout es veu obligat a marxar i s’incorpora a Jarka, el grup del pianista Jordi Sabatés. Mentrestant, el grup edita el que serà el seu últim single, Magic Colours / A Song For The Friends, temes provinents de les sessions de gravació del lp que , sorprenentment mostren un costat mes amable i alegre del grup en el que la crítica va considerar com un intent de apropament a les exigències del mercat. Precisament és la falta de resposta comercial la que fa que, un per un, els membres de la banda, vagin abandonant la formació. Fracasat l’intent de reflotar la banda amb nous components, Guillem Paris entra novament als estudis per gravar un nou Lp que a dia d’avui segueix inèdit. Segons el mateix Paris, la seva intenció era gravar un Lp cantat en català tot i que el segell volia un disc en castellà.

Després d’arribar al compromís de que es farien dos versions del disc (una en cada llengua), el músic trenca el contracte al comprovar que no hi ha cap intenció per part de la companyia de respectar aquest compromís.

Fastiguejat amb l’indústria discogràfica, Paris s’uneix a la tribu del musical Hair que es representa aleshores a Barcelona. Així s’inicia una retirada voluntària que l’allunyarà cada cop més del món de la música (malgrat projectes esporàdics com Lavanda Paris o Un Grupo Llamado Berta) a la vegada que es concentra cada cop més en la seva carrera com a dissenyador gràfic (prova del seu talent eren els seus primerencs dissenys de portades per a grups com els propis Pan y Regaliz, Tapiman, Jarka o Fusioon).

Tot plegat, una historia que il·lustra i exemplifica els somnis, dificultats i aventures que varen empendre alguns dels músics mes inquiets de la nostra ciutat entre finals dels anys 60 i inicis dels 70. Tot i la seva fallida, l’aventura de Pan y Regaliz ens deixa per a la posteritat una petita obra mestra que segueix vàlida malgrat el pas de tots aquells anys… una bona mostra de que, finalment, es la música allò que perdura.